RUTA POMPEU FABRA A BARCELONA
MAPA DEL RECORREGUT
PARADA 1
El 24 de febrer de 1868 van batejar Pompeu Fabra a la Parròquia de Santa Maria de Jesús, amb els noms de Pompeu (de fet Pompeyo, en record del fill del seu padrí, mort de diftèria), Antoni i Ramon. Pompeu Fabra va explicar, de gran, que si hagués pogut triar el seu propi nom s’hauria dit Joan.
‘La vida del meu pare prefigurava la meva’
PARADA 2
A 16 anys només hi ha delit i entusiasme i bona fe. Pompeu Fabra va posar a contribució de la seva idea totes aquelles qualitats que li oferien els setze anys. I com que als seus ulls era evidentíssim que Bofarull havia fet una gramàtica catalana de formes mortes, ell la faria de formes vives. I en comptes d’anar al moll, com feia amb el seu inseparable amic Arregui a la percaça de mots vius i de girs vius dels mariners de França o bé d’Itàlia, posava una gran atenció a la manera de parlar dels qui li eren a la vora, els parents, els amics, els condeixebles, els estranys.
Josep Miracle, Vida de Pompeu Fabra
‘Estimats nebots’
PARADA 3
La incorporació de Pompeu Fabra al grup de L’Avenç va ser principalment cosa del seu provadíssim amic Alexandre Cortada. I no pas perquè Cortada fos del grup de L’Avenç. El que passava és que Alexandre Cortada havia ingressat de molt jove a l’Ateneu Barcelonès, i que va fer a l’Ateneu allò mateix que ja havia fet a la Facultat de Ciències: proclamar l’existència del millor gramàtic que en aquell moment tenia la llengua catalana.
Josep Miracle, Vida de Pompeu Fabra
‘A Fabra li agradava conversar’
PARADA 4
La fascinació tan humana que exerceix el contacte personal i directe i el gran do de la paraula per entremig, va atraure una gran quantitat de persones a la conferència del Centre Excursionista. També aquella tanda de conferències havia estat prèviament estudiada i planejada, i per això l’ordre fou una peça estratègicament col·locada. Començà Jaume Massó i Torrents, el seguí Joaquim Casas Carbó i tancà el cicle Pompeu Fabra amb dues lliçons, l’una sobre la conjugació del verb català i l’altra sobre afixos pronominals i teoria de l’apòstrof.
Josep Miracle, Vida de Pompeu Fabra
‘Els pastors pirinencs’
PARADA 5
Encara que l’Acadèmia de Bones Lletres va restar al marge de les controvèrsies ortogràfiques i lingüístiques que van sostenir durant la Renaixença alguns dels seus membres més distingits, intentà de convertir-se en l'autoritat indiscutible en matèria gramatical, amb la publicació de l'Ortografía de la lengua catalana.
Mila Segarra, L'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i l'ortografia catalana
‘Necessitat de fixar l'ortografia’
PARADA 6
La vinculació entre Fabra i l’Ateneu sempre va ser molt estreta. El gran escriptor Josep Pla va escriure que “… cap al tard Pompeu Fabra es deixava caure a l’Ateneu. De vegades pujava a la biblioteca un moment per veure un llibre o per escriure —un torterol de fum fidel i mandrós darrere l’orella— un d’aquells curtíssims prodigiosos papers que publicava en un diari del matí (amb gran èxit) titulats genèricament Converses filològiques”. Joseph Gulsoy, deixeble de Joan Coromines, també ha escrit que “la ben proveïda biblioteca de l’Ateneu Barcelonès va tenir una importància cabdal en la formació lingüística autodidacta de Fabra”. Les dues citacions esmentades es poden llegir actualment a la Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès.
‘Converses filològiques’
PARADA 7
Pompeu Fabra va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans i un dels set membres fundadors de la Secció Filològica l’any 1911, de la qual va ser president des del 1918 fins al 1948, any de la seva mort. També va ser president de l’Institut, rotativament, de l’any 1918 fins a l’any 1939. L’Espai Fabra, a l’Institut d’Estudis Catalans, recull una mostra de materials relacionats amb Pompeu Fabra, els quals pretenen reflectir la vinculació de Fabra amb la nostra institució i la seva valuosa aportació en l’àmbit de la llengua catalana.
Institut d'Estudis Catalans, Espai Pompeu Fabra
‘Escampadissa de papers’